«Los ojos de Moscú», de Carles Senso, ha provocado un fuerte revuelo en los medios de comunicación españoles, haciéndose eco de una obra minuciosa que reconstruye la vida de dos personajes clave (aunque desconocidos) de la historia de España.

Reportajes:

La Vanguardia

Eldiario.es

Levante-EMV

Valencia Plaza

Valencia City

El Periódico de Aquí

Onda Cero

Han aparecido también noticias en Cadena Ser, Radio Nacional de España, À Punt… Por algo será.

«Hay almas a las que uno tiene ganas de asomarse, como a una ventana llena de sol», escribió Lorca.

Joaquín Olaso Piera alberga una de ellas. Nacido en la penuria rural, conduce su vida —sin retorno— al corazón de las grandes convulsiones del siglo XX. En los años treinta se convierte en una de las voces de Stalin en España y en brazo de la temida NKVD. Espía, estratega, represor.

Mientras, Lola García Echevarrieta lo atraviesa todo. Vasca, militante, transgresora. Nada se explica sin ella. Secretaria personal de Pablo Neruda, pieza esencial en la red de ayuda al exilio republicano, mujer de la clandestinidad y del riesgo.

Juntos recorren Europa bajo identidades cambiantes —muchos nombres, ninguna certeza— y se integran en la resistencia francesa contra el fascismo. Detenidos y torturados por la Gestapo, son deportados a los campos nazis, donde él es señalado y aislado y ella se convierte en un apoyo vital para sus compañeras. Tras aquello imaginan un futuro que nunca llegará. Mueren en sombrías circunstancias.

Los Ojos de Moscú es la historia de una vida —y de un amor— sostenida sobre el alambre: ideología, lealtad, miedo y memoria. Hace un siglo. Ayer.

“Amb la dedicatòria ja faig esmena i resumisc de què va el llibre: una lectura que pretén fer saber als més menuts (i als majors igualment) la sort i el privilegi que tenen d’haver nascut i de viure en un lloc tan bonic i meravellós com Cocentaina, un poble ple d’encants, amb una història ben rica, que té festes i tradicions a borbollons, i que compta amb un entorn encisador. Tot un luxe i un motiu d’orgull per als seus habitants, els contestans i les contestanes, o els cocentainers i les cocentaineres o, si fem ús del seu malnom, els socarrats i les socarrades”. Són paraules de Jordi Raül, autor de “Cocentaina, un poble de 10”, un llibre il·lustrat en el que es posa en valor la capital del Comptat. El relat conta la història dels bessons Mila i Hipòlit, que estan a punt de nàixer al poble de Cocentaina i els pares, coneixedors i amants de l’entorn, la història, les tradicions i les festes, es preparen per a contar-los i ensenyar-los tot allò que fa que la seua localitat siga tan bonica, especial i única. Des de la prehistòria i la història fins l’actualitat, fent menció de les Festes de Moros i Cristians, la Corriola, la Fira, els castells, el Palau, la Mareta, la Festa dels Nanos i Paquito el Chocolatero.

Segons amplia l’autor: “L’Ajuntament ha tingut la iniciativa —motiu per la qual va nàixer el present llibre— de regalar un exemplar a totes les criatures que nasquen a Cocentaina a partir d’ara, perquè tant els seus pares com elles, coneguen la seua història i els tresors que tenen en el poble on acaben de vindre al món”.

El llibre es pot trobar a les llibreries i també a: https://reclameditorial.com/llibre/cocentaina-un-poble-de-10/

Quina és la pàtria de l’emigrant? La terra que l’ha vist marxar o la terra que l’ha acollit -encara que haja estat un acolliment a desgrat-? Què deixa l’emigrant al seu darrere quan marxa? Què porta a les seues pupil·les quan hi torna -si hi torna-? Com el canvien les seues vivències a l’estranger? Com afecta al xiquet que emigra educar-se en un altre lloc, amb una altra llengua, entre altres costums? Com l’acullen quan retorna a la llar primera aquells que el van veure marxar? Quin és el seu món: el de la partida o el de l’arribada? Quantes pàtries poden habitar al si d’un cor viatger? Amb la intenció de respondre o com a mínim de reflexionar sobre eixes qüestions es perfila “Rastres d’un dia infinit”, on l’autor Joan Conejero recull una sèrie de textos que comprenen i abasten tota la vida de l’escriptor, des del seu primer record borrós a un cinema de València fins les reflexions sobre la vida d’un home que ha completat el seu cicle laboral. Un període de temps que retrata, de manera íntima i personal, la segona part del segle XX i les primeres dècades del segle XXI. Un conjunt d’instants fixats pel record als paisatges entre els quals ha desenvolupat la seua existència: el poble que l’ha vist nàixer, les terres provençals que el van acollir mentre els seus pares hi treballaven, la València de la Universitat i els conflictes socials… El món global que ha pogut observar, sentir, admirar i témer des de la diversitat de les pantalles recordades.

El llibre constitueix una sèrie de relats que tenen per finalitat exposar al lector la trajectòria vital d’un narrador-protagonista de la segona meitat del segle vint i la primera del vint-i-u. Segons explica Conejero: “He pogut constatar que amb les paraules podem retornar el temps viscut, el temps que fou que al ser expressat amb els mots és retrobat, tal com volia Marcel Proust. Tot i que els records serveixen per representar els rastres de les meues vivències, no considere que aquestes siguen úniques i singulars, ja que com a habitant d’aquest racó del planeta les reconec pròximes a les experiències -quan no iguals- dels meus semblants que, poc o molt, han viscut experiències consemblants a les meues, és a dir, les nostres”.

Joan Josep Conejero Noguera (Antella, 1959). El dia 30 de novembre de 1987 va impartir la seua primera classe de valencià a la ciutat d’Alacant i el 31 de desembre de 2019 va posar punt i final a la seua experiència laboral en l’ensenyament secundari a Canals, per continuar a dedicar-se al món de les lletres, ara des de la pràctica de l’escriptor. Ha posat blanc sobre negre les seues reflexions en treballs inèdits sobre l’obra del poeta de la Safor (La cara oculta d’Ausiàs March), l’obra de Max Aub (El paisatge valencià en el Laberint de Max Aub) o la mateixa societat valenciana (Un País obliterat. Del silenciament a l’empobriment dels valencians). En qualitat d’investigador, a l’Editorial Reclam ha publicat els orígens i formació del topònim “Antella” que porta per títol “El lexema i el temps” (2024). El seu últim treball, finalitzat l’estiu de 2025, l’ha dedicat a la Séquia Particular d’Antella (SPA), mai abans estudiada amb deteniment. Ha conreat el gènere narratiu en la modalitat de novel·la (“Cartes valencianes”, editada per CILIM associació cultural d’Antella) i la narrativa curta en diverses publicacions locals. És col·laborador i editor de la revista “La lloca”, publicació amb caràcter anual, de l’associació CILIM associació cultural d’Antella.

El llibre es pot trobar a les llibreries i al web: https://reclameditorial.com/llibre/rastres-dun-dia-infinit/

Reclam Editorial sorprèn amb una publicació que representa un viatge pel coneixement femení a través de les dones històriques, unes més conegudes, altres menys. Vicente Ferrís Cuixeres, nascut a Algemesí l’any 1959 i enginyer agrònom per la Universitat Politècnica de València signa “365 dones que transformaren el món” que es pot trobar tant en valencià com en castellà. Un recorregut fascinant a través de la història per a descobrir les dones que van canviar el rumb del món amb el seu talent, la seua valentia i la seua determinació. Des de científiques, escriptores i artistes fins a líders polítiques, exploradores, activistes i pioneres invisibilitzades pels relats tradicionals. Este llibre reunix 365 biografies breus que rescaten veus essencials i oferixen una mirada diversa, rigorosa i emocionant sobre el paper de la dona en la construcció de la civilització.

Així, quan s’obrin les pàgines del llibre, es pot escoltar a Peseshet contar com exercia la medicina a l’Antic Egipte; a Hipàtia explicant el moviment dels astres; a Fátima Al-Fihri fundant la primera universitat; a Herrada Landsberg escrivint una enciclopèdia il·lustrada en plena Edat Mitjana; a Marie Curie observant la lluentor del radi en la foscor; a Clara Campoamor lluitant pel vot femení; a Rosa Parks negant-se a cedir el seu seient; a Hedy Lamarr inventant el wi-fi o el Bluetooth; o a Valentina Tereshkova, la cosmonauta, allà en la immensitat de l’espai, recordant-nos que el cel també els pertany a elles.

Cada pàgina és una invitació a conéixer vides extraordinàries, superar estereotips i reconéixer el llegat d’aquelles que, a pesar dels obstacles, van obrir camins per a les generacions futures. Un homenatge a la força, la creativitat i la resiliència femenina. Segon explica l’autor: “Al llarg de la història, les dones han sigut les grans oblidades; moltes vegades els seus èxits han sigut invisibilitzats o minimitzats, i altres vegades han quedat a l’ombra de figures masculines. Dones que en este llibre estan representades en totes les disciplines i presents en absolutament tots els àmbits de la societat. En este llibre, són elles les que conten la seua historia. Cada biografia està narrada en primera persona.  És com si ens parlaren directament a l’orella i ens digueren: ‘Esta vaig ser jo. Açò vaig viure. Açò vaig somiar. I açò vaig deixar al món’”.

Vicente Ferrís Cuixeres és actualment jubilat i ha pogut dedicar més temps a dos de les seues grans passions: la lectura i la història, aficions que han alimentat la seua inquietud intel·lectual i el seu interés per la divulgació. Amb esta obra deixa enrere la direcció en el món empresarial per a convidar-nos a recórrer un calendari biogràfic en què el temps es converteix en memòria i ens guia per un viatge fascinant a través de les vides de dones que sovint no han aparegut als llibres de text, però que, sens dubte, mereixen ser recordades.

Amb un estil pròxim i divulgatiu, l’autor aspira a acostar la història a un públic ampli i a contribuir a donar major visibilitat al paper de les dones al llarg del temps.

El llibre (que ha estat editat tant en castellà com en valencià) es pot trobar a: https://reclameditorial.com/llibre/365dones/

“Hay almas a las que uno tiene ganas de asomarse,  como a una ventana llena de sol”, dijo Federico García Lorca. Las vidas de Lola García Echevarrieta y Joaquín Olaso Piera bien han valido once años de estudio, para fructificar ahora en un libro de rigurosidad histórica pero sin eludir la belleza literaria. Se lee como una novela pero con la constatación de que todo es real. Pudo titularse “El ojo de Moscú”, pues ese era el sobrenombre con el que era conocido Olaso, espía de la Unión Soviética, al servicio del gobierno de Stalin, en la época republicana y durante el periodo de guerras. Sin embargo, el autor del libro, el doctor en Historia y también periodista Carles Senso no quiso caer en una nueva injusticia histórica. “Para el título lo tuve claro. El sobrenombre es muy potente pero ocultaba, una vez más, a ella, a ellas, a las féminas. Y ella era una mujer extraordinaria, una persona enormemente válida que ayudó a salvar a centenares de personas, tanto en la organización del exilio como mano derecha de Pablo Neruda como en los campos de exterminio, donde sus compañeras la consideraban una auténtica diosa. Por eso después fue voz autorizada y declaró en los juicios internacionales contra los nazis”, explica el autor.

Con todo, el libro se puede encontrar en las librerías con el título de “Los Ojos de Moscú” (publicado por Reclam Editorial). El prestigioso periodista Carlos Hernández de Miguel apadrinó el estudio antes de morir y, de él, escribió: “Emocionante, educativa, ilustradora y muy bien escrita. Así es ‘Los ojos de Moscú’. La obra de Carles Senso fusiona la Historia y la Memoria con la mejor literatura. En cada página se aprecia la rigurosidad del historiador, la sensibilidad del escritor y la capacidad divulgadora del periodista. Esa es una de las claves de este libro: el perfil de un autor con años de experiencia en las aulas, los archivos y los medios de comunicación. En el nuevo libro de Senso no hay frías estadísticas ni sucesiones de datos históricos. Solo hay personas a las que acompañamos en su largo y duro periplo vital”.

Aunque desconocidos para el gran público, ambos, el valenciano y la vasca (aunque valenciana de adopción), Joaquín y Lola, protagonizaron trayectorias relevantes que les llevó a vivir algunos de los acontecimientos más importantes del convulso siglo XX, desde la expansión del comunismo, la guerra española, la invasión nazi de Francia o el funesto experimento aniquilador de los campos de exterminio, del que salieron vivos, muriendo años después en extrañas circunstancias.

Olaso se convirtió en una de las voces de Stalin en España y en brazo de la temida NKVD. Espía, estratega, represor. Lola García Echevarrieta, por su parte, lo atraviesa todo. Nada se explica sin ella. Secretaria personal de Pablo Neruda, pieza esencial en la red de ayuda al exilio republicano, mujer de la clandestinidad y del riesgo. Juntos recorren Europa bajo identidades cambiantes y se integran en la resistencia francesa contra el fascismo. Detenidos y torturados por la Gestapo, son deportados a los campos nazis, donde él es señalado y aislado y ella se convierte en un apoyo vital para sus compañeras. Tras aquello imaginan un futuro que nunca llegará. Mueren en sombrías circunstancias. Los “Ojos de Moscú” es la historia de una vida —y de un amor— sostenida sobre el alambre: ideología, lealtad, miedo y memoria.

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, dependent de la Diputació de València, en coedició amb l’editorial Reclam, ha publicat el llibre José Segrelles, mago de la fantasía, un estudi exhaustiu de l’investigador i especialista Bernat Montagud dedicat a la vida i l’obra d’un dels grans il·lustradors valencians del segle XX.

El volum oferix un recorregut complet i rigorós per la trajectòria artística de José Segrelles, un creador capaç de convertir la il·lustració en una autèntica experiència visual i emocional. El seu domini tècnic i la seua extraordinària imaginació van donar lloc a imatges inoblidables, plenes d’atmosferes nocturnes, llums capritxoses i composicions d’una força plàstica singular.

Bernat Montagud presenta en esta obra un treball imprescindible per a comprendre la dimensió artística de Segrelles, destacant aspectes com l’originalitat de les seues composicions, la intuïció en l’ús del color, la innovació dels seus procediments i la capacitat constant de sorpresa que transmet la seua obra.

L’obra de Segrelles demostra com la creativitat aplicada a la imatge impresa pot aconseguir cotes d’autèntica creació artística. Originalitat de la posada en escena, gran intuïció en l’ocupació intel·ligent del color, procediment innovador, valor artístic… estos són alguns dels encerts que s’han destacat de l’artista.

Reclam Editorial participa en la celebració de la Fira del Llibre d’Alzira en el marc de la XI edició d’Art al Carrer d’Alzira, cita anual que se celebra a finals de setembre en la ciutat, organitzada per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alzira. La Fira del Llibre d’Alzira serà el dissabte 26 de setembre a la Plaça Major de la capital de la Ribera Alta, amb un ambiciós programa d’activitats des de les 11 hores fins a les 20:00 hores.

La Fira del Llibre d’Alzira, que es presenta amb un cartell realitzat per la il·lustradora Olga Mollà, comptarà amb 25 casetes d’editorials valencianes, llibreries i d’altres espais. Hi participaran Editorial Aula, Editorial Gusanillo, Ediciones Llum de Lluna, L’Eixam Llibres i L’Eixam Edicions, Litera Libros, Savanna Books, La Cuentería Respetuosa, Ediciones Hades, Llibreria Hort dels Frares, Malian Editora, Librería Galeradas, El Petit Editor, Edicions del Bullent, Edicions Bromera, Editorial Stella Gemella, S.R. Servicios y Producciones, La Consentida Editorial, Reclam Editorial, Edicions 96, Edicions del Sud i Editorial El Pirata. A més els autors i autores locals tindran tres casetes pròpies, i les activitats es desenvoluparan en l’escenari principal.

El agua no es cualquier recurso natural. Siempre ha tenido una importancia vital, históricamente y en la actualidad. El mundo Mediterráneo se caracteriza por la irregularidad estacional e interanual de las lluvias y del caudal que circula por los ríos. Por eso, gestionar de manera correcta unas aguas escasas y caprichosas resulta más necesario que en otros territorios. Controlar el agua permitía estabilizar la producción e impedir que los años secos fueran también años de hambre. El estudio “De Séquia d’Alzira a Séquia Reial del Xúquer (1248-1847)” de Tomás Peris, publicado por el Ayuntamiento de Alzira y la editorial Reclam, permite afinar ideas sobre el funcionamiento del principal canal valenciano durante los siglos XIII-XIX, cuando derivaba aguas del Xúquer para regar, abastecer de agua a las poblaciones e impulsar molinos hidráulicos harineros y arroceros.

Describe la evolución experimentada por las infraestructuras hidráulicas, desde las fases constructivas de época medieval hasta culminar con la ampliación efectuada entre Algemesí y Albal, que transformó la Séquia d’Alzira en la contemporánea Séquia Reial del Xúquer. No solo era el canal del litoral mediterráneo peninsular que regaba una área más extensa (en el siglo XVII superaba las 4.000 hectáreas —casi la mitad de toda l’Horta València— y en el siglo XIX llegó a beneficiar hasta 14.000, que equivale al 140 % de la superficie de la comarca de l’Horta). Además, se trata de una entidad hidráulica excepcionalmente bien documentada. La información extraída del Archivo Municipal de Alzira, el de la Séquia Reial y el Archivo del Reino permite explicar cuáles fueron los criterios aplicados para gestionar las aguas comunitarias derivadas al azud de Antella y los resultados alcanzados.

El libro se estructura en cinco bloques, desde las características de la infraestructura del riego; el gobierno de las aguas y pautas para resolver la conflictividad generada; el sistema agrario que la disponibilidad de agua permitió crear; un apartado donde se confrontan las ideas relativas a la acequia estudiada con las tesis más acreditadas sobre gestión de recursos naturales; y, finalmente, un amplio recopilatorio documental. Así, el estudio analiza la arquitectura institucional (órganos colegiados y principales oficiales del riego), la imbricación con consejos municipales, señores feudales o la monarquía, y desvela cuáles fueron los criterios organizativos aplicados para gestionar las aguas. Explica la configuración de un sistema agrario muy intensivo y con una acentuada dimensión comercial, que combinaba un arbolado de moreras y diversos frutales con cosechas de sembradura de ciclo corto, entre las cuales los productos alimentarios (trigo, maíz, leguminosas y arroz) alcanzaban gran protagonismo.

En base a una tecnología simple, pero ingeniosa, los regantes de la Séquia Reial practicaron una gestión ecointegradora que hizo posible la sostenibilidad de los ciclos del agua y de los agroecosistemas creados. Técnicas poco sofisticadas, pero perfectamente adaptadas al medio geográfico y a las necesidades de las comunidades locales, basadas en aplicar conocimientos empíricos intergeneracionales, proporcionaron magníficos resultados.

Tomás Peris también averigua las repercusiones sociales inducidas por la intensificación agrícola propiciada por el hecho de poder regar. La mayor regularidad productiva de la agricultura de huerta respecto de los secanos (así como una ubicación próxima al litoral, que facilitaba el transporte marítimo) evitaron que las crisis de subsistencia —hambres— castigaran a la población comarcal con la misma intensidad y frecuencia que lo hicieron en el interior peninsular. Pero hay que advertir que atrajeron las inversiones de sectores rentistas urbanos, que fueron arrebatando, desde el último tercio del siglo xvii, una parte importante de la propiedad agrícola que antes había estado en manos de los labradores de la comarca, para arrendar los campos que poseían.

El libro explica que crear, ampliar y mejorar la capacidad de regar fue la principal solución aplicada por las comunidades campesinas de la Ribera del Xúquer para enfrentarse a un clima difícil. El agua que llegaba por la Séquia Reial permitió estabilizar la producción, multiplicar los rendimientos, introducir nuevas cosechas y ampliar el calendario agrícola, de manera que cubriera todas las estaciones del año, sin que los campos quedaran improductivos durante el verano a causa de la intensa aridez. Detrás del conjunto de transformaciones económicas y sociales descritas en el libro estaba la capacidad transformadora del agua, que afectó con la misma intensidad a las formas de vida de la población que ocupaba el territorio.

“De Séquia d’Alzira a Séquia Reial del Xúquer” es un obra que no va dirigida exclusivamente a los especialistas de los ámbitos académico, historiadores del regadío o estudiosos de la gestión de los recursos de uso comunitario. También pretende dar a conocer a la sociedad actual de la Ribera del Xúquer el importante valor patrimonial que significan los paisajes de huerta. Las infraestructuras hidráulicas, medievales o de final del siglo XVIII, merecen ser preservadas como un valioso legado histórico, ya que es tan importante como pueda ser la arquitectura militar o religiosa de esas épocas, y da testimonio de las habilidades acumuladas por las comunidades campesinas para hacer frente a la fuerte aridez estival y a los intermitentes años de pocas lluvias.